Univers personal i interpersonal

AGATHA RUIZ DE LA PRADA“(…) no és veritat que l’home més feliç sigui el que més mostra les seves qualitats o les seves excel·lències. Generalment, l’acte de lluïment obeeix a la necessitat de demostrar el que hom és, i, en aquest sentit, pot ser conseqüència d’un sentiment d’inferioritat. El qui sap que val, no necessita lluir les seves excel·lències cap enfora, perquè en té la certesa interior. En tot acte de lluïment subsisteix la recerca del reconeixement. L’home feliç no és el que aconsegueix lluir les seves virtuts, sinó el que se sap estimat pel seu ésser i no per allò que representa.

Am tot, l’ésser humà necessita ser reconegut pels altres i aquest reconeixement també és causa de felicitat. De la mateixa manera que la ingratitud o la desídia dels altres ens causa patiment i, fins i tot, tristesa, no es pot negar que quan els altres ens reconeixen les qualitats o bé ens agraeixen els favors que els hem fet ens sentim feliços. Per això, la felicitat (…) no depèn dels objectes, sinó essencialment de l’univers personal i interpersonal” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Anuncis

Ser amic de mi mateix

caretas rojasAvui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera, i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Aparentar i lluir

?????????????????????????????“Cal dir, sense embuts, que la felicitat no depèn de les aparences, ni de la pura exterioritat, sinó que és un estat d’ànim interior que s’irradia cap a l’exterior. Cert que la bellesa física és un valor que cal considerar seriosament, com també l’harmonia i l’ordre de la corporeïtat, però la felicitat no és un pur sentir-se bé, sinó una vivència que brolla de dins i que és independent, encara que no totalment, de la forma exterior.

Vivim en un món cultural, en el qual no tan sols és molt rellevant l’aparença, sinó que, a més, cal donar la imatge que s’és molt feliç i que tot va molt bé. Es tendeix a dissimular el defecte, la desproporció o la deformitat. Hom pot fer veure de cara als altres que és feliç, que les coses li van bé, que té una vida plena i que tot li rutlla com vol, però l’aparença no pot mantenir-se indefinidament i sempre hi ha escletxes per on irromp l’autèntica veritat d’una persona, els seus sofriments i patiments.

Per ser feliç, no cal aparentar el que no s’és, i tampoc no cal amagar el que hom és. Més aviat és feliç el qui expressa nítidament el que és, sense haver de fer comèdia, ni representar el paper que la societat espera d’ell. La concordança entre exterioritat i interioritat és un dels criteris més rellevants a l’hora de definir l’estat de la felicitat. Allí on hi ha hipocresia, falsedat o doble moral, no pot haver-hi felicitat” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Proactius versus reactius, amb qui et quedes?

????????????????La proactivitat és una actitud en què la persona o l’organització assumeix el control de la seva conducta de manera activa fent prevaler la llibertat d’elecció sobre les circumstàncies del context. Però proactivitat no vol dir només prendre la iniciativa sinó assumir la responsabilitat de fer que les coses succeeixin, i decidir en cada moment què volem fer i com ho farem.

El terme proactivitat el va establir el neuròleg i psiquiatra austríac Victor Frankl, que va sobreviure als camps de concentració nazis. En el seu interessantíssim llibre “El hombre en busca de sentido” ens parla de la proactivitat però aquest terme es va fer molt popular anys després gràcies al best-seller “Los siete hábitos de las personas altamente efectivas” de l’autor Stephen R. Covey.

Per explicar-ho de manera més gràfica et proposo veure les diferències d’actitud i de llenguatge entre reactius i proactius.

Reactius: pessimista, falta d’iniciativa, excuses, retrocedeix, culpa els altres, inseguretat, desconfiança, arrogància, tancat, estancat, fracàs… I diu: no puc fer res, jo sóc així, no m’ho permetran, he de fer això, és que…

Proactius: optimista, oportunitats, objectius, crea canvi, reflexiona, actua, confia, humilitat, obert, dinamisme, èxit… I diu: examinem les nostres alternatives, puc optar per un enfocament diferent, controlo els meus sentiments, trio, prefereixo, puc aprendre, puc millorar, seré la meva millor versió…

Amb qui et quedes?

Posseir, acumular, tenir o ser

poseer“Amb massa freqüència, es relaciona l’estat de la felicitat amb els verbs posseir i acumular. Imaginem que un home que posseeix molts béns, que té moltes propietats i objectes al seu abast, serà feliç, mentre que associem la pobresa del tenir amb la desgràcia o la infelicitat. I no obstant això, l’experiència de la vida ens mostra que hi ha homes molt desgraciats que posseeixen molts béns i, d’altra banda, homes molt feliços que porten una vida molt sòbria. El vell Sèneca, en una de les seves oportunes meditacions filosòfiques, afirma que el qui acumula béns i augmenta el patrimoni esdevé més dependent i té més servituds que l’home pobre. (…)

En la mentalitat actual, el verb tenir ocupa un lloc d’honor en el discurs sobre la felicitat. Creiem, absurdament que, si posseïm el que l’altre té, serem feliços o, si més no, més feliços que ara. Ja fa dècades que Erich Fromm va contraposar la cultura del tenir a la cultura del ser i va mostrar, des de tesis freudianomarxistes, que la persecució unidimensional del tenir, del posseir i d’acumular no tan sols no conduïa a la felicitat, sinó a tot el contrari, a la destrucció de l’home i de la societat. Gabriel Marcel, des d’una altra perspectiva filosòfica, la del personalisme comunitarista, també contraposa les dues lògiques, la del  ser (être) i la del tenir (avoir) i aposta decididament per la lògica del ser.

No hi ha dubte que, tal com estan organitzades les nostres societats, cal tenir béns per a poder desenvolupar dignament la pròpia vida, i és bo utilitzar objectes per a fer més còmoda l’existència, però els objectes tenen un valor secundari en la vida humana, estan al servei de la persona i no a l’inrevés” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Maquillar la vida

ojosEl primer pas per superar-nos o per canviar és acceptar la realitat tal com és i dir les coses pel seu nom. Quan hi ha dificultats és necessari parlar-ne, mirar-les bé, assumir-les, pensar-hi i buscar les solucions possibles. No amagar-les. La vida és així i cal que l’acollim tal com és presenta i no com voldríem que es presentés.

Llavors cal prendre decisions sent conscients dels riscos i de les conseqüències. Perquè davant els problemes i les dificultats de la vida no podem fer com que no van amb nosaltres.

Certament podem equivocar-nos, però les coses no es solucionen dient “a mi no m’agrada això”, “no vull ni pensar-ho”, “no vull parlar d’això”… No serveix de res maquillar la vida! Cal enfrontar-se a les coses, però sobretot cal que ens enfrontem a nosaltres mateixos.

Aquesta és la realitat, així és la vida! I si hi ha coses pendents: temes, decisions, converses, canvis, etc. Avui, ara, és el moment per posar-se a treballar i afrontar el que faci falta. Serà el primer pas d’un camí de creixement personal. Un pas imprescindible.

Felicitat i complexitat

grafico eres feliz“L’ésser humà és d’una factura molt complexa, està fet de diferents dimensions mútuament entrellaçades. Tot ell és un nus d’interdependències, de manera que la vida física afecta la vida psíquica i la vida psíquica altera també la vida social. I a la inversa. No és una realitat feta de compartiments estancs, sinó de dimensions intensament comunicades, la qual cosa vol dir que la felicitat no depèn d’un únic factor, sinó d’una interrelació de variables. No és acceptable, doncs, un discurs unidimensional sobre la felicitat, perquè l’ésser humà no és un ésser unidimensional.

Això significa que la felicitat no pot dependre únicament de la salut física, del benestar material, de l’afecte dels altres, del reconeixement professional o del domini de les passions, sinó que és un estat d’ànim que depèn de tots aquests factors i, a la vegada, els transcendeix, va més enllà.

La felicitat és un tresor molt fràgil i difícil de conservar al llarg del temps. Cal desenvolupar una aguda crítica de la trivialitat i no deixar-se endur per les aparences, perquè, massa sovint, darrere les cortines d’una societat aparentment feliç i instal·lada en el benestar material, s’hi amaga una profunda soledat i molta tristesa” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).