Som lliures a la pràctica? (I)

libertad

Estic convençut que el dia que comprenguem en tota la seva profunditat què significa ser lliures canviaran moltes coses en el nostre món. I és que la nostra llibertat és tan gran que fins i tot podem rebutjar i menysprear el fonament de la nostra dignitat humana i actuar contra nosaltres mateixos. És el gran do de la llibertat!

Sí!, som lliures per naturalesa i estem cridats a viure amb llibertat. Però cal que ens preguntem una cosa: som lliures a la pràctica? La resposta que ens ve de seguida al cap és que sí, que som lliures. Però si ho penses una mica veuràs que hi ha moltes coses que ens treuen aquesta llibertat de la que tant es parla avui en dia. I quan parlo de perdre llibertat no ho dic en el sentit d’allò que la gent diu de què per exemple “casar-se treu la llibertat”. Perquè fer opcions a la vida no és perdre llibertat sinó utilitzar-la, posar-la en pràctica, fer-la créixer.

Quan parlo de perdre llibertat em refereixo a totes aquelles coses que ens fan una mica esclaus, que ens treuen energies, que ens dificulten per fer allò que realment volem; en definitiva totes aquelles coses que limiten el nostre creixement i el nostre talent. I segurament tots tenim l’experiència com sovint som esclaus de les nostres febleses, dels nostres prejudicis, de les nostres mentides, del què diran, de les nostres hipocresies, de les nostres crítiques, del nostre orgull, de la nostra mandra, de les nostres misèries, i sobretot de les nostres pors… Sense citar les grans esclavituds del nostre temps com són les drogues, l’alcoholisme, el sexe, el poder, el consumisme… Sovint tot això es converteix en una de les primeres finalitats de la vida de les persones i la veritat és que el nostre desig de felicitat és molt més gran del que tot això ens pot donar. No ens enganyem! Escoltem el nostre cor!

Ser buena persona…

Ser buena persona...

Ser buena persona, a largo plazo, es muy rentable. Quizá no serás millonario, pero habrás triunfado en la vida. La conciencia es nuestro mayor patrimonio. Hoy en día felicitamos a las personas por sus éxitos externos, por su prestigio, por su poder, por sus ascensos, por sus coches, por sus casas, en fin, por sus posesiones; y deberíamos felicitar a las personas por su manera de ser, por sus actitudes, por sus principios, por su forma de actuar, deberíamos elogiar la bondad, la paciencia, la generosidad. Personas con valores humanos, ésas son las que nos gustan, las que nos atraen, con las que queremos vivir y convivir (“Vivir la vida con sentido”, Victor Küppers)

La família és la família (II)

Black and white portrait of a handsome manEstimar la pròpia família és fàcil de dir però requereix decisió i generositat. Requereix que donem el millor de nosaltres mateixos, que nos ens acostumem a tractar amb mediocritat aquells amb els que ja tenim tanta confiança. Per això és bo que ens fem algunes preguntes: Quin tipus de mare o pare vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus fills? Quin tipus de germà vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus germans? I els meus pares, què m’agradaria que diguessin de mi?

Aquestes preguntes ens les hem de fer de tant en quant per prendre consciència si per nosaltres la família és tan important com diem. I per rectificar si ens adonem que els nostres comportaments no estan en sintonia amb els nostres valors, amb allò que voldríem ser.

La família, ens diu Chesterton és un espai físic, psicològic, moral, intel·lectual i espiritual a on l’home i la dona són lliures i per tant poden arribar a ser el que són, però també a on poden per la mateixa raó sacrificar-se i ser millors del que eren. Un lloc a on l’ésser humà pot entregar-se a l’altre sense perdre res de la seva persona o de la seva alegria. És l’únic lloc, on pots ser lliure de veritat, a on manar és obeir, regnar servir i a on es fa un goig poder patir pels altres. Quan això es viu amb aquells que són la nostra família el goig es nota només de mirar-los als ulls.

La família i els amics (un altre dia en parlarem dels amics, que de fet són com família) són els nostres oasis personals on es posa en joc el més gran de cada persona: la nostra capacitat d’estimar. Ja ho deia el Padrino: “la família és la família…”

La família és la família (I)

el padrino

La família és la família…” No sé si recordes de quina pel·lícula són aquestes paraules. Les repetia una i altra vegada l’actor Marlon Brandon en el seu paper de Padrino a la pel·lícula que porta el mateix nom. La família és la família…

Segurament darrera d’aquestes paraules hi podem trobar un munt de coses positives i altres de negatives. En la pel·lícula el Padrino aquesta afirmació servia tant per disculpar com per sancionar amb duresa aquell que havia trencat les normes d’actuació que imposava la màfia. Però ara voldria que pensessis en la teva pròpia família, en aquells que consideres la teva família, en aquelles persones que estimes més, en aquells que penses quan dius que per a tu la família és el més important.

La família és dels nostres tresors més grans i com a tot tresor mereix ser guardat i cuidat. I això vol dir dedicar-hi temps, ser amable, tenir detalls, estar al peu del canó, manifestar que els estimem, ser agraït… La família, en el sentit ampli de la paraula, és el lloc on cadascun és estimat per sí mateix i no pel que té o per les seves influències. En la família es transmeten els principals valors, es dona un estil de vida i s’ensenya i s’aprèn a viure en relació amb els altres. Per això si la família està entre els tres valors més importants per a nosaltres hem de ser coherents.