Volar més alt (III)

 

???????????????????????????????

En la vida sovint també cal que ens enlairem. Que veiem les coses amb perspectiva i en la seva justa mesura. Que agafem distància per no quedar aclaparats per les circumstàncies del moment. Amb perspectiva allò que semblava tan gros es fa una mica més petit i som capaços de mirar de manera nova altres aspectes que també estan en la nostra realitat.

També en la vida són de gran ajuda aquests “monitors” que ens transmeten experiència i tranquil·litat, que ens donen seguretat per volar, volar i volar. Jo he tingut la sort de trobar-me amb aquestes persones que m’han fet un gran bé. M’han donat exemple, han estat al meu costat, ha tingut la paraula escaient, m’han animat…

Recordo una conversa amb una d’aquestes persones que em va dir: “Albert vola ben alt! Sigues com les àligues! Ben amunt! No siguis com les serps que s’arrosseguen i van xocant amb tots els obstacles que troben en el camí”. Quanta raó! O una altra que em deia: “Albert, pit i amunt! Sempre endavant!” No les oblidaré mai aquestes persones. Ni aquestes converses. Perquè s’han convertit per a mi en referents, en entrenadors de la meva persona, dels meus criteris per viure i per funcionar per la vida. No només han estat les seves paraules, sinó sobretot la seva manera de dir-les. Les han dit des del cor i amb tota la força que això suposa. Algunes me les van dir poc abans de morir i van ser un comiat amb totes les de la llei. Les recordo com si fos ara.

Què bonic que és volar! Què impressionant és que un aparell d’unes quantes tones s’enlairi com si res i planegi entre els núvols permetent-nos gaudir d’unes vistes difícils de millorar! O què un paracaigudes es vagi aixecant gràcies als canvis de temperatura de l’aire i et porti a gaudir de la natura com mai ho havies fet abans. I escric això al mateix moment que veig els núvols amb tot el seu esplendor il·luminats pel sol. Semblen un gran matalàs on poder descansar, on poder somniar coses grans com el cel.

Igualment que bonic és quan nosaltres “volem” o quan ens trobem una persona que “vola”, que veu més enllà, que té una perspectiva àmplia de la vida i que només d’estar amb ella ja quedes edificat. Són les persones que parlen des del cor i que no es limiten a repetir receptes. Són les persones que fan que passin coses i que normalment gaudeixen d’aquells tres sentits tan importants: sentit comú, sentit de l’humor i sentit de la realitat.

Volar més alt (II)

???????????????????????

Una altra experiència de volar va ser fa algun estiu que em van fer un regal d’aquells que no s’obliden. Em van regalar un vol en parapent i l’experiència va ser molt bonica. Vam començar a pujar amb un jeep cap el cim d’una muntanya; la pujada va durar uns tres quarts d’hora. Un cop a dalt el monitor va desplegar el parapent en una zona de pendent de la muntanya. Després ens vam vestir per l’ocasió amb un “mono” i un casc.

Tot seguit el monitor em va donar les instruccions i em va explicar què faríem durant el vol. Quan ell m’avisés havia de caminar dos o tres passes endavant, així s’unflaria el paracaigudes i s’aixecaria amb la força del vent; després havia de cedir cap en darrera dos o tres passes més i quan ell em digués podia començar a córrer.

Així ho vam fer, i a la cinquena passa ja estàvem volant. Quina sensació més bonica. Primer a uns vint o trenta metres del terra i després gràcies a les corrents d’aire calent vam arribar quasi a 3000 metres sobre el nivell del mar i pujant a 9 metres per segon.

El vol va ser impressionant sobretot per la sensació d’anar penjat d’uns fils i per les vistes de tota la zona. En un principi ens vam dirigir cap a un grup de voltors que hi havia per la zona. Potser hi havia una quinzena. Ens vam apropar bastant i la veritat és que aquests ocellots volant a prop nostre i amb les ales ben esteses fan força respecte.

Després vam pujar uns quants metres més i ens vam posar de cara a la muntanya de l’Aneto. La veiem perfectament; així com tots els altres pics que l’envolten. L’airet fresc es feia notar i la tensió per un vol d’aquestes característiques també. Però al costat tenia el monitor que mostrava en tot moment un domini total de la situació: dirigint el parapent, fent fotografies amb una mà i conduint amb l’altra, buscant i trobant les corrents d’aire calent, apropant-se als voltors amb tota calma i tranquil·litat…

Volar més alt (I)

Vaig escriure aquesta reflexió aprofitant l’experiència d’un vol en avió… En aquells moments em trobava en un Boing 747 direcció Barcelona i ens acabaven de donar les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui. Tots els passatgers ja teníem cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi havia un silenci típic a l’avió, estàvem a punt d’enlairar-nos. L’aparell començava a agafar velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

Quan un avió puja se’t tapen una mica les orelles i et fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Jo personalment noto molt els canvis de pressió; i tots els moviment que fa l’avió m’afecten d’una manera o altra. Normalment m’agafa una miqueta de són i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal.

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps un esforç necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens porten des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions.

En la vida si fa no fa passa el mateix…