Cor gran

Tenir un cor gran és signe de moltes coses: generositat, amplitud de mires, valentia, passió, afany de creixement, ganes d’aprendre, capacitat d’estimar, etc.

El contrari és tenir un cor petit amb una mentalitat petita que normalment acaba excloent els altres. Un cor petit ens limita i ens empetiteix. La mentalitat de partit únic i de pensament únic rebutja els que són diferents a nosaltres i els que pensen diferent pel simple fet de fer-ho.

Davant d’aquesta mentalitat exclusivista, de partit únic, de pensament únic que porta a rebutjar i a desacreditar les maneres d’actuar que són diferents a la nostra cal tenir magnanimitat i valentia per a superar una visió pobre i reduïda de la vida que no porta en lloc.

I en aquest tema el principal enemic som nosaltres mateixos. La falta de reflexió, la pobresa de perspectiva, la por, l’avorriment i la frivolitat, la manca d’imaginació i d’interioritat  porta a moltes persones a buscar falses seguretats que en el fons són succedanis de la felicitat. Ens conformem amb poca cosa i ens sembla que no és possible una vida diferent.

Anuncis

Poner a prueba tus valores

Los héroes son aquellos que no se desvían atraídos por los cantos de las sirenas, los que siguen navegando a pesar de la tempestad, los que a pesar de los atajos siguen siendo coherentes consigo mismos y no dejan que su espíritu ni su corazón se corrompan. Y créeme: el camino está lleno de situaciones que van a poner a prueba tus valores (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Instalado en la cotidianidad

Si estás demasiado instalado en la cotidianidad, te aconsejo que empieces con retos muy pequeños, como por ejemplo, elegir otra ruta para llegar a casa. ¡Arriésgate! Aunque eso implique que al final sea un camino más largo. ¡Lo has intentado y eso es lo que cuenta! Combina tu ropa de otra manera; lee aquello que nunca hojearías; saborea alimentos de otros países; mira películas que en principio no serían de tu agrado; ¡visita otra ciudad, país o continente! Conviértete en un microaventurero. Ése es el primer paso (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Ostatges de les emocions negatives

Un jove barceloní va decidir en una ocasió de traslladar-se a Sevilla. Va pensar que seria fantàstic viure durant un temps a la ciutat del flamenc, de manera que va empaquetar totes les coses i va agafar el cotxe per anar-se-n’hi.

Quan ja havia recorregut una part del trajecte, posem-hi, uns dos-cents quilòmetres, va sentir veus a la part de darrere. Estranyat, va mirar pel retrovisor i va veure que se li havien colat uns polissons. Eren uns adolescents amb cabells llargs, tots esperrucats. Cridaven força. Un deia:

– Però on vas? Si tu no pots viure sol a Sevilla! Torna-te’n immediatament!

Un altre passatger cridava amb un espinguet eixordador:

– Me’n vull tornar! Me’n vull tornar! Ara mateix! Si no fas la volta de seguida, cridaré més i més!

I finalment, un tercer:

– Que trist que estic! Trobaré a faltar tothom: els teus pares, la teva germana… Que trist que estic! Sisplau, torna-te’n cap a Barcelona.

Quan feia un quart que suportava aquella lletania, el nostre home va aturar el cotxe i es va posar a parlamentar amb els vailets.

– Calleu un moment, sisplau. Res de tot això no és cert. I tant que puc viure a Sevilla! I, per descomptat, podré veure la meva família sovint: no passa res. I tu, el de la veu estrident, fes el favor d’abaixar el to, que m’estresses.

Els nois, en comptes de raonar, es van posar a cridar i a plorar amb més força, i el nostre conductor, molt alterat, va decidir tornar-se’n cap a Barcelona. D’aquella manera no podia conduir!

Al cap d’uns mesos, assegut davant del televisor, el nostre home va veure un documental sobre Sevilla. De seguida va pensar: “M’agradaria molt viure a Sevilla. Realment no sé perquè vaig anul·lar el viatge aquella vegada. Però aquest cop ningú no m’aturarà”.

I dit i fet, va sortir novament cap a la capital del sud. Però aquest cop, amb només cinquanta quilòmetres de trajecte fets, va tornar a sentir veus al seient del darrere. Va mirar pel mirall interior i va veure els passatgers d’aquella vegada. Però aleshores eren adults! Havien crescut! I portaven caçadores de cuiro, tatuatges i unes terribles cicatrius a la cara. Anaven bramant:

– Atura’t immediatament, tros d’inútil! Et prohibeixo que vagis a Sevilla! Mai no podràs viure sol en una altra ciutat!

I:

– Em moro de tristesa! No ho puc suportar! Això és la fi!

Un cop més, el conductor va intentar parlamentar amb els passatgers, però, tal com havia passat abans, aquests feien cas omís dels raonaments. Aleshores es mostraven molt més agressius i sorollosos. De seguida va decidir tornar-se’n.

Al cap d’uns anys, el nostre conductor encara vivia a Barcelona, trist, sempre sospirant per Sevilla, i confós. Es preguntava: “Per què tinc uns passatgers tan violents i il·lògics?”.

La moralitat d’aquesta metàfora és que les persones, freqüentment, ens fem ostatges de les nostres pròpies emocions negatives. Els passatgers del nostre cotxe són la tristesa, els dubtes, els nervis i la vergonya. Si, un cop presa la decisió, ens fem enrere per culpa d’aquestes emocions, com una criatura malcriada, aquestes s’enfortiran, i davant de la meta següent, cridaran més fort.

En canvi, un passatger experimentat –una persona madura- deixa que els passatgers armin un escàndol i no canvia ni un borrall la seva trajectòria. Sap que, a poc a poc, s’aniran calmant, s’aniran empetitint fins que pràcticament desapareixeran.

(…) Ni tant sols ens hem d’aturar per parlamentar amb les emocions negatives: això només n’incrementaria la força i la irracionalitat.

(…) Transformar les emocions per mitjà del diàleg racional. I aquesta és la nostra eina principal. Però si les emocions es neguen a escoltar-nos, valdrà més actuar com el conductor bregat: continuar el nostre camí sense mirar enrere. En tenim prou amb dues raons: “El que començo, ho acabo” i “El que he dit que faria, ho faré” (…) (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Confusió interior

De tant en tant, em vénen a veure persones amb una gran confusió interior. No saben què fer de les seves vides, on dirigir-se. Jo els responc que al despatx tinc una brúixola que m’informa sobre això i que els la puc deixar. Llavors, fico el braç en un calaix, el trec amb el puny tancat, l’obro i els dic:

– Vet aquí la meva brúixola imaginària! És màgica i ara mateix ens indicarà cap on vols anar… increïble, oi?

Els pacients em miren divertits i escèptics, perquè, com pot ser que el terapeuta sàpiga quin és el proper objectiu de les seves vides? I continuo així:

– Mira, aquesta brúixola funciona així: el punt on es dirigeix és… exactament cal al que et faci més por! De totes les opcions que et vinguin al cap, dirigeix-te cap a la que et provoca més temor. Aquí ho tens!

Mai no falla. Els objectius que ens atemoreixen són els que ens motiven més, però no els abordem perquè evitem d’enfrontar-nos a les emocions negatives. Si no desitgéssim dirigir-nos-hi, no ens espantarien, perquè simplement els apartaríem de la nostra ment. A mi, per exemple, no em fa por practicar el salt de pont, no és un temor de la meva vida, perquè no el penso fer mai. Només m’espanten els projectes que m’atrauen i que desitjo emprendre.

Per tant, la fletxa on apunta la brúixola dels meus objectius coincideix amb les meves pors més grans. Cap allà m’he de dirigir (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Buidar la tassa i el sentit de la vida

Nan-in, un mestre japonès que va viure a l’era Meiji, va rebre la visita d’un professor insigne. Ni més ni menys que el catedràtic de Religions Comparades de la Universitat de Tòquio.

La secretària del professor havia avisat amb temps de l’arribada de seu cap, remarcant que no disposava de gaire temps, ja que el cridaven les tasques de la universitat.

Quan va arribar, va saludar el mestre i, sense més preàmbuls, li va preguntar pel sentit de la vida. Nan-in li va oferir un te i l’hi va servir amb tota la calma del món. I tot i que la tassa del visitant ja era plena, el mestre va continuar abocant-hi te.

El professor, que veia que el te vessava, no va poder estar-se’n, i va dir:

– Que no s’adona que és completament plena? Ja no hi cap ni una gota!

– Igual que aquesta tassa –va respondre Nan-in-, vostè està ple de les seves opinions. Com li podria explicar el sentit de la vida si no la buida primer? (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).