Viure a les fosques o viure amb llum

Hi ha èpoques de la vida en que una persona pot arribar a viure (o millor intentar viure) a les fosques, sense llum. Imaginem-nos per un moment el que això pot suposar de patiments, dificultats i angoixes… Viure sense llum, sense claredat, subsistint de qualsevol manera, desorientat… I afegim-hi encara, el que passa tantes vegades, que és que aquells que estan més a la vora no sàpiguen com ajudar o com donar una mica del llum.

Són situacions humanes que es donen més del que ens pensem i que a vegades arriben a una intensitat quasi insuportable.

Però també passa el contrari. Em refereixo a quan algú viu amb clarividència, amb plena consciència la seva vida, amb una llibertat més perfecta i lliure del que marca el políticament correcte o del que accepta la majoria… Aquesta persona sol ser incompresa, sobretot si vol viure amb profunditat i amb coherència. Llavors al voltant apareixen expressions d’aquest tipus: “calla!, no siguis exagerat!, no n’hi ha per tant!, no val la pena!”. I la pressió pot arribar a ser constant i agressiva per silenciar el profund desig de cada persona que ens dirigeix al Bé, a la Veritat, a la Bellesa o a la Justícia.

I quantes vegades passa també que sentint dins nostre la il·lusió d’una vida diferent, d’una vida més noble, sentim també una veu interior que busca la nostra complicitat i la comoditat. I és que el combat més importat té lloc al cor de cada persona. Dins nostre hi ha la barreja de les il·lusions d’una vida més alegre, més generosa; i també l’acció de la nostra mandra, de l’egoisme, i de la por, que ens diuen: calla, no cridis, no et compliquis la vida! Com si apropar-nos al Bé, a la Bondat i la Veritat signifiqués una manera de viure més difícil o més complicada i no un apropament a una llum que ens esperona a viure d’una manera nova.

Fixem-nos en tantes persones que ho han aconseguit, certament amb limitacions. És emocionant veure i conèixer el seu testimoni de persistència, sense desanimar-se mai.

Sortir de les nostres foscors i de les nostres cegueses personals no és fàcil perquè a més a més ens hi acostumem, però el repte és viure amb més agilitat, amb més llibertat, amb més alegria, amb més agraïment…

Anuncis

La diferencia entre decir “quiero ser feliz” y …

(…) Existe una gran diferencia entre decir “quiero ser feliz” e imaginarte viéndote feliz, rodeado de las personas, de las situaciones, escuchando, sintiéndote realmente feliz (…).

¿Has perdido alguna vez a un ser querido o a algún animal de compañía al que realmente querías mucho? ¿Tuviste al amor de tu vida y se escapó? ¿Qué pasa cuando lo recuerdas? Seguramente te sientes mal, ¿verdad? Lo interesante es que te sientes mal por algo que ya ha pasado, pero el cerebro sigue reaccionando como si pasara ahora.

Las razones por lo que esto ocurre responden al hecho de que el cerebro está diseñado precisamente para reaccionar a imágenes, sonidos, sensaciones, etc., y le cuesta mucho diferenciar entre lo que se representa en él (nuestros recuerdos, aquello que pensamos que va a pasar) y lo que sucede fuera.

Cuanto más claro se muestra en el cerebro, más recursos vas a tener disponibles, pero además también tendrás más emoción, es decir, más motivación. Porque cuando pienses en el objetivo, y dado que es algo que quieres, te vas a emocionar, aunque todavía no lo hayas conseguido (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Si fueras esa persona que admiras…

(…) Estábamos definiendo lo que es un objetivo. Déjame proponerte que aparques por unos instantes lo que crees que es o no posible y que te centres simplemente en lo que quieres. Si tuvieras todos los recursos internos necesarios, si fueras esa persona que admiras, y que es capaz de llevar a cabo hazañas increíbles y que te inspiran tanto, ¿cuál sería tu objetivo? (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Cor gran

Tenir un cor gran és signe de moltes coses: generositat, amplitud de mires, valentia, passió, afany de creixement, ganes d’aprendre, capacitat d’estimar, etc.

El contrari és tenir un cor petit amb una mentalitat petita que normalment acaba excloent els altres. Un cor petit ens limita i ens empetiteix. La mentalitat de partit únic i de pensament únic rebutja els que són diferents a nosaltres i els que pensen diferent pel simple fet de fer-ho.

Davant d’aquesta mentalitat exclusivista, de partit únic, de pensament únic que porta a rebutjar i a desacreditar les maneres d’actuar que són diferents a la nostra cal tenir magnanimitat i valentia per a superar una visió pobre i reduïda de la vida que no porta en lloc.

I en aquest tema el principal enemic som nosaltres mateixos. La falta de reflexió, la pobresa de perspectiva, la por, l’avorriment i la frivolitat, la manca d’imaginació i d’interioritat  porta a moltes persones a buscar falses seguretats que en el fons són succedanis de la felicitat. Ens conformem amb poca cosa i ens sembla que no és possible una vida diferent.

Poner a prueba tus valores

Los héroes son aquellos que no se desvían atraídos por los cantos de las sirenas, los que siguen navegando a pesar de la tempestad, los que a pesar de los atajos siguen siendo coherentes consigo mismos y no dejan que su espíritu ni su corazón se corrompan. Y créeme: el camino está lleno de situaciones que van a poner a prueba tus valores (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Instalado en la cotidianidad

Si estás demasiado instalado en la cotidianidad, te aconsejo que empieces con retos muy pequeños, como por ejemplo, elegir otra ruta para llegar a casa. ¡Arriésgate! Aunque eso implique que al final sea un camino más largo. ¡Lo has intentado y eso es lo que cuenta! Combina tu ropa de otra manera; lee aquello que nunca hojearías; saborea alimentos de otros países; mira películas que en principio no serían de tu agrado; ¡visita otra ciudad, país o continente! Conviértete en un microaventurero. Ése es el primer paso (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Ostatges de les emocions negatives

Un jove barceloní va decidir en una ocasió de traslladar-se a Sevilla. Va pensar que seria fantàstic viure durant un temps a la ciutat del flamenc, de manera que va empaquetar totes les coses i va agafar el cotxe per anar-se-n’hi.

Quan ja havia recorregut una part del trajecte, posem-hi, uns dos-cents quilòmetres, va sentir veus a la part de darrere. Estranyat, va mirar pel retrovisor i va veure que se li havien colat uns polissons. Eren uns adolescents amb cabells llargs, tots esperrucats. Cridaven força. Un deia:

– Però on vas? Si tu no pots viure sol a Sevilla! Torna-te’n immediatament!

Un altre passatger cridava amb un espinguet eixordador:

– Me’n vull tornar! Me’n vull tornar! Ara mateix! Si no fas la volta de seguida, cridaré més i més!

I finalment, un tercer:

– Que trist que estic! Trobaré a faltar tothom: els teus pares, la teva germana… Que trist que estic! Sisplau, torna-te’n cap a Barcelona.

Quan feia un quart que suportava aquella lletania, el nostre home va aturar el cotxe i es va posar a parlamentar amb els vailets.

– Calleu un moment, sisplau. Res de tot això no és cert. I tant que puc viure a Sevilla! I, per descomptat, podré veure la meva família sovint: no passa res. I tu, el de la veu estrident, fes el favor d’abaixar el to, que m’estresses.

Els nois, en comptes de raonar, es van posar a cridar i a plorar amb més força, i el nostre conductor, molt alterat, va decidir tornar-se’n cap a Barcelona. D’aquella manera no podia conduir!

Al cap d’uns mesos, assegut davant del televisor, el nostre home va veure un documental sobre Sevilla. De seguida va pensar: “M’agradaria molt viure a Sevilla. Realment no sé perquè vaig anul·lar el viatge aquella vegada. Però aquest cop ningú no m’aturarà”.

I dit i fet, va sortir novament cap a la capital del sud. Però aquest cop, amb només cinquanta quilòmetres de trajecte fets, va tornar a sentir veus al seient del darrere. Va mirar pel mirall interior i va veure els passatgers d’aquella vegada. Però aleshores eren adults! Havien crescut! I portaven caçadores de cuiro, tatuatges i unes terribles cicatrius a la cara. Anaven bramant:

– Atura’t immediatament, tros d’inútil! Et prohibeixo que vagis a Sevilla! Mai no podràs viure sol en una altra ciutat!

I:

– Em moro de tristesa! No ho puc suportar! Això és la fi!

Un cop més, el conductor va intentar parlamentar amb els passatgers, però, tal com havia passat abans, aquests feien cas omís dels raonaments. Aleshores es mostraven molt més agressius i sorollosos. De seguida va decidir tornar-se’n.

Al cap d’uns anys, el nostre conductor encara vivia a Barcelona, trist, sempre sospirant per Sevilla, i confós. Es preguntava: “Per què tinc uns passatgers tan violents i il·lògics?”.

La moralitat d’aquesta metàfora és que les persones, freqüentment, ens fem ostatges de les nostres pròpies emocions negatives. Els passatgers del nostre cotxe són la tristesa, els dubtes, els nervis i la vergonya. Si, un cop presa la decisió, ens fem enrere per culpa d’aquestes emocions, com una criatura malcriada, aquestes s’enfortiran, i davant de la meta següent, cridaran més fort.

En canvi, un passatger experimentat –una persona madura- deixa que els passatgers armin un escàndol i no canvia ni un borrall la seva trajectòria. Sap que, a poc a poc, s’aniran calmant, s’aniran empetitint fins que pràcticament desapareixeran.

(…) Ni tant sols ens hem d’aturar per parlamentar amb les emocions negatives: això només n’incrementaria la força i la irracionalitat.

(…) Transformar les emocions per mitjà del diàleg racional. I aquesta és la nostra eina principal. Però si les emocions es neguen a escoltar-nos, valdrà més actuar com el conductor bregat: continuar el nostre camí sense mirar enrere. En tenim prou amb dues raons: “El que començo, ho acabo” i “El que he dit que faria, ho faré” (…) (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).